Gran Premi del PP

Bernie Ecclestone, el magnat de la F1 s'ha enamorat de Francisco Camps. El President de la Generalitat Valenciana li ha ofert la possibilitat de fer un Gran Premi amb traçat urbà dins la magnífica ciutat de València. Però, què té aquest port del Mediterrani que no tinguin les altres ciutats? Per què és planteja ara la possibilitat de fer un Gran Premi tipus Mónaco, que no havia passat per la ment de ningú fins ara?

Camps li ha proposat a Ecclestone una gran inversió econòmica amb la possibilitat de fer i desfer com vulgui la manera en que es disputarà la possible carrera. La oferta ha de ser molt bona perquè el cap de la F1 hagi esmentat públicament que si guanya les eleccions municipals el PP, el Gran Premi es farà realitat.

La situació es complica si pensem que estem a dues setmanes de les municipals i que l'acord entre Camps i "Bernie" té una clara vocació electoral. Jo crec que és un insult pels valencians pensar que una operació econòmica partidista farà canviar la intenció de vot.

Rajoy ha sortit en defensa del seu amic Francisco declarant que és bo que València tingui un Gran Premi de F1 i que aquesta competició esportiva simplement vol establir-se on li ofereixen més credibilitat. Jo crec que la F1 vol celebrar les seves curses on li donen més diners i més facilitat per fer el que vulguin. Si a més considerem que Ecclestone ha vinculat la cursa amb el signe polític que surti vencedor de les municipals, penso que la oferta ha de ser inmillorable. Jo gairebé diria que ha de ser fraudulenta per ser tan bona.

Alejandro Agag, el gendre d'Aznar, és molt amic d'Ecclestone i hom ha pensat que podria haver influït en els negocis del magnat amb els representants de la Generalitat Valenciana. Aquest fet però, no té gaire importància. El que realment és rellevant és que Camps ha presentat als seus ciutadans una operació sospitosa, partidista i manipuladora com a part del seu programa electoral. Ara ja poden anar desmentint les seves paraules, que l'espectacle ja ha estat retransmès.

Aquí podeu veure un recull de les informacions que s'han recollit a les diferents cadenes de televisió des de la posada en escena de l'acord entre Ecclestone i Camps:

Metres quadrats

L'AVUI publica que el 2006 es va batre el record de nombre d'habitatges construïts a Catalunya. En concret es van fer 77.309 unitats. Un 3,5% més que l'any anterior. Ara bé, les promocions de pisos i cases ara tarden més a vendre's. Hem passat dels 14 mesos necessaris per fer la transacció a 19 mesos de mitjana. Tot i això, els promotors immobiliaris no volen afluixar la corda i diuen que els preus simplement s'estabilitzaran o en alguns casos fins i tot pujaran més, segons una enquesta de DGH.

En aquest país hi ha gent que es dedica al món de la construcció i que té molts, molts diners. Alguns tenen la corrupció com a bandera: després de l'escàndol (encara que tothom ho sabia) immobiliari a Marbella sembla que el problema ja havia acabat. Hi ha encara centenars de "Marbelles" que actuen fora l'àmbit de la llei.

Els que són honrats però, no tenen en compte que l'habitatge és molt més que un negoci. Accedir a una llar és un dret fonamental. Els joves d'avui dia es juguen molt quan compren un pis. Segurament serà on viuran sempre i a més, hauran d'estar pagant-lo durant dècades. Què dur és ser mileurista i haver de descomptar d'aquest gran botí el 30 o 40% per pagar el banc cada mes.

El bitllet ho mou tot i el món de la construcció s'està convertint en un dels únics sectors on el de color lila es troba a feixos dins les maletes. Mentrestant, la parelleta tot just casada intenta gaudir dels primers moments al seu recent estrenat niu d'amor. "Potser és massa petit" - pensa ella - "Quan tinguem nens estarem apretadets" - això sempre dóna pas a la típica apreciació superficial que ofereixen els marits - "No hi pensis ara en això. Ja ens arreglarem com puguem. Mentre ens estimem...".

Homenatge als periodistes morts en conflicte

Avui és el 17è dia internacional de la llibertat de premsa. Aquesta jornada serveix per retre homenatge als reporters que arrisquen a diari la seva vida perquè poguem estar ben informats. Llegendària és la figura del periodista intrèpid que planta cara a les dificultats per aconseguir la notícia perfecta, a vegades amb un cost massa alt.

Les dades parlen per sí soles: L'any 2006, 81 periodistes van morir per expressar les seves opinions o intentar fer la seva feina. Hem d'anar fins l'any 1994 per trobar una xifra superior, 103 morts. A més, 135 periodistes romanen empresonats en diferents països, sabent que no s'han garantit els seus drets més fonamentals.

Les dades de la guerra d'Iraq encara són més impactants: el conflicte va començar el 20 de març del 2003. Doncs bé, 155 professionals dels mitjans hi han perdut la vida fins ara. Estem parlant de tan sols quatre anys. Per poder comparar, la guerra de Vietnam que es va allargar vint anys, del 1955 al 1975, només va haver de lamentar la mort de 63 periodistes. El col·lectiu de professionals de la informació denuncia tots aquests crims.

A què es deu aquest augment de morts entre els guardians de la informació? Els periodistes avui dia són considerats per molts grups armats fanàtics com objectius directes per fer pressió sobre diferents governs o dirigents polítics. Ja no és un periodista el que veuen, sinó un enemic. Un representant de l'exèrcit, país o civilització contra la que lluiten.

No podem oblidar que els periodistes no pretenen afavorir cap mena de govern (o almenys no ho haurien de fer) i per tant, només reflecteixen la veritat o el que ells poden interpretar que està passant en un lloc determinat. No són representants de la institució política de cap territori. No són soldats. No són objectius. Són persones amb un alt nivell de treball i dedicació que han deixat als seus països d'origen vidues, orfes, pares i mares amb el cor trencat.


Imatge: Silueta d'Iraq amb el signe de la mort. Calavera, micròfon i bolígraf.

Com estan vostès?

Una jove de 22 anys nascuda a Vic i estudiant d'últim curs de Pedagogia ha aconseguit trencar tòpics existents al nostre país. Judit Carrera porta un mes a l'escola Ágora de Madrid explicant contes als nens en català. En contra del que podríem pensar, la proposta ha estat acceptada de molt bon grat per les associacions de pares, el consell de l'escola i els mateixos alumnes.

Judit no pretén que els nens acabin parlant català correctament, sinó que busca que els vailets sàpiguen que hi ha llocs del nostre país en que es parlen altres llengües i que s'ha d'aprendre a respectar-les i conservar-les. Fins i tot els infants, quan escolten els contes que la seva professora els hi interpreta mitjançant un ninot de drap anomenat Jordi, intenten contestar en català.

Aquesta proposta és sota la meva opinió magnífica. A mi no m'hagués fet cap mal escoltar contes en gallec, euskera o aranès quan anava a l'escola. A més, la valentia de Judit Carrera està fora de qualsevol dubte. Potser la seva iniciativa servirà perquè d'altres també segueixin el seu camí.

De totes maneres, no crec que tots els centres educatius d'Espanya vegin amb bons ulls l'utilització del català a les seves aules. Ens trobem davant una excepció, però també davant d'una simplificació de la realitat tan complexa en la que fonamentem els nostres raonaments de diferenciació cultural.

Nous canvis a Batxillerat

El Ministeri d'Educació té sobre la taula una nova proposta de model de batxillerat pels propers anys. D'entre les mesures, el punt que ha portat més controvèrsia però, és el corresponent al famós curs pont. Avui, un alumne que suspèn més de 2 assignatures a 1er de batxillerat ha de repetir tot el curs, però això canviarà.

Amb aquesta mesura, l'alumne no ha de repetir cap assignatura que ja hagi aprovat si supera més de la meitat dels crèdits del primer curs. El curs pont seria el segon any, quan l'alumne cursaria les assignatures de primer que no ha superat i podria escollir algunes assignatures de segon. Seria impossible però, acabar amb aquests dos anys. Caldria un tercer curs on l'estudiant acabaria les matèries que quedessin per completar l'expedient.

UGT ja havia reclamat anteriorment aquest curs pont que deia afavoriria al alumnes amb més dificultats. La veritat però, és que els que en tenen en continuaran tenint. El que tira enrere l'estudiant a l'hora d'escollir fer batxillerat o a l'hora d'acabar-lo no rau en la reticència a tornar a cursar assignatures que ja s'han aprovat. Els que hem estudiat sabem que molts professors et guarden la nota o et permeten la no assistència a classe durant la repetició de la matèria.

El problema principal consisteix en una càrrega lectiva excessiva que es situa entre les més altes d'Europa. Els nostres estudiants són dels que passen més hores a les aules. També els continguts han de ser motiu de crítica. Masses classes magistrals i teòriques també fan que l'alumne desvinculi el món laboral de les temàtiques que tracta a classe. Vull dir que la seva intenció d'estudiar per aprendre a desenvolupar una feina s'esbaeix quan creu que els continguts exposats a l'aula no li serviran per res.

La majoria del treball es du a terme en grups grans d'alumnes, es repeteixen continguts apareguts a la ESO, les assignatures de lliure elecció sovint són surrealistes i de dubtosa utilitat, es dóna molt poca informació sobre els estudis univesitaris, etc. Podríem enumerar més problemàtiques però sembla que amb aquestes n'hi ha prou.

La reforma que realment s'hauria de portar a terme hauria d'incidir en els punts exposats. Menys hores a l'aula i més classes pràctiques que estimulin la curiositat de l'alumne cap a un o altre àmbit del coneixement, assignatures teòriques en grups reduïts que estimulin la seva participació i el facin pensar. Mentrestant però, podem seguir decidint si els alumnes desencantats amb l'ensenyament poden passar de curs amb dues, tres o quatre assignatures suspeses.

Més opinió:
Editorial El País 18/4/2007

FOTOGRAFIA: Alumnes en una classe de batxillerat.

Planejant sobre el País Valencià

El govern valencià del PP ha decidit que a partir del 25 d'abril TV3 ja no es veurà al seu territori. Els intents d'acord de reciprocitat pel qual es podria veure TV3 a València i Canal 9 a Catalunya que ha proposat la Generalitat no han prosperat. Sembla que Camps i companyia no en volen saber res.

Aquesta decisió atempta contra la llibertat d'expressió, l'ús de la llengua i el dret a la informació plural . Hi ha moltes persones al País Valencià que volen seguir veient Televisió de Catalunya, però encara que només fos una la que ho volgués veure, el govern valencià hauria de respondre a les seves peticions.

En aquest país es posen fronteres al món audiovisual. Les televisions autonòmiques només es poden veure al seu territori en format analògic. Per TDT sí que es veuen però les plataformes digitals encara s'han de fer comuns entre la població i avui en dia no cobreixen un gran nombre d'usuaris. Per tant, aquí la majoria no podem veure TeleMadrid o Canal Sur i ells no poden veure TV3.

D'altra banda, aquesta és una altra decisió anti-catalanista del govern de Camps. Es volen desvincular del català i la seva cultura de la manera que sigui. Volen fer evident el seu rebuig cap a les institucions i organismes catalans. Segur que en veurem més d'aquestes!

FOTOGRAFIA: Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.

Ronda de reconeixement

Aquesta és la primera intervenció del blog. Em presento, sóc EL TRENCALÒS. Mitjançant aquest blog vull expressar les meves opinions sobre temes d'actualitat que afecten Catalunya i Espanya.

Buscarem tots els ocellots que van apareixent pel nostre espai aeri i els deixarem caure a veure què passa. Hi ha ocells però, que em cauen bé. M'agradaria que deixessin els seus comentaris. Gràcies, amics. Amb la vostra col·laboració dominarem el cel!